Els amics d’Escola Valenciana anuncien el seu 6è Congrés. Un fet rellevant per ell mateix. Enmig d’una societat que canvia amb més rapidesa i profunditat que mai, l’anunci d’una “parada” destinada a la reflexió és una notícia rellevant, una decisió encertada. La comprensió de la metamorfosi sociocultural i econòmica del país esdevinguda les darreres dècades –tant en l’entorn general del món com en l’específic del País Valencià– és una necessitat si volem contribuir a entendre la societat resultant i condicionar-ne el futur. Contra el “pensat i fet”, estem obligats a un diagnòstic de situació abans de generar cap mena de proposta de transformació. Un diagnòstic, si pot ser, compartit per les diferents d’actors, individuals i col·lectius, d’aquesta aventura de futur que en diem País Valencià.
Als anys 60 del segle passat, Joan Fuster descrivia, en Nosaltres els valencians, un país de base agrícola i estructura tradicional, que buscava en la història la seua legitimació sociocultural. Alguns de nosaltres hem viscut en directe la transformació d’aquell país, ara postindustrial i urbà, immergit en una crisi de model i sense esperances de futur més enllà dels cicles electorals. Per aquella època en què escrivia Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner ens repetia, amb tota la bona intenció del món, que “el País Valencià, l’han de fer els mestres”. Molts de nosaltres, de fet, som fills d’aquell món i d’aquelles esperances preindustrials.
Però el temps no passa debades i sovint la manera de pensar el país –i l’escola, la professió i fins i tot les militàncies– és més lenta que les transformacions estructurals que determinen el futur. Col·lectius de mestres, d’alumnes i de pares ens hi vam posar en aquell noble objectiu de fer una escola moderna i un país on valguera la pena viure “en valencià”. De fet, els moviments de renovació pedagògica van ser l’autèntica baula de connexió entre el valencianisme il·lustrat fill del fusterianisme i la societat valenciana en el seu conjunt. Han passat els anys i els èxits de l’anomenada escola valenciana (amb minúscula) no s’expliquen sense aquella llavor antiga –heretada, en darrera instància, de l’època republicana. Siga com vulga, mai no agrairem prou a Joan Fuster, a don Manuel i als docents d’aquella avantguarda el seu treball germinal. Però, com dic, el canvi social ha capgirat la societat en què l’exèrcit d’ensenyants desenvolupa la seua tasca. La ràdio, la televisió i la globalització made in Hollywood connexes al procés de modernització del país –desagrarització i crisi de la cultura tradicional, urbanització, industrialització i immigracions, entre altres– han provocat un daltabaix en l’estructura cultural i sociolingüística del país que, com dic, ens hauria de fer repensar els nostres pressupòsits i la nostra actuació cívica. El Congrés d’Escola Valenciana pot ser-ne un bon marc. Hauria de ser-ho, sense autoenganys i sense concessions a l’administració, la qual té interessos i objectius que, retòrica a banda, no sempre coincideixen amb els del país ni amb els de la comunitat educativa. Quin és el paper real dels ensenyants –i de la institució escolar– en aquesta societat postindustrial, urbana i informacional? Aquesta en seria la primera pregunta. La segona: quin és el paper de l’escola en els processos de normalització lingüística? Quina política lingüística podem impulsar des de l’escola? I, finalment, quina política lingüística s’ha d’impulsar –i hauríem d’exigir que s’impulsara– des dels àmbits extraescolars i especialment des de l’administració?
En qualsevol cas, no hauríem de caure de nou en aquell vell parany segons el qual la normalització lingüística —un concepte que ja no sabem què significa per culpa de la seua polisèmia— és una responsabilitat de l’àmbit escolar. Ben al contrari, els factors estratègics de qualsevol política lingüística pertanyen als àmbits econòmic i comercial, les indústries culturals i el sistema mediàtic. L’àmbit escolar, per important que siga en ell mateix, n’és només una baula de la cadena. De fet, les institucions públiques –de l’esquerra oficial i de la dreta– fa temps que es repenjaren de les paraules de Sanchis Guarner com una manera de traure’s de damunt unes responsabilitats de les quals abdicaven. Un parany doble, ben mirat. D’una banda, perquè reduïen la política lingüística a la política escolar. De l’altra, perquè en responsabilitzaven els mestres de l’execució i se’n rentaven les mans. El “voluntarisme màgic” de què parla el psiquiatre David Snail va tenir com a resultat pervers l’autoculpabilització dels ensenyants. El triomf més radical del capitalisme neoliberal és fer creure al loser que el responsable de la seua derrota és ell mateix. Pura perversió psicosocial. Per contra, es docents, enmig d’aquesta guerra cultural que són els processos de substitució i normalització lingüístiques, han esdevingut simple infanteria desarmada contra les divisions audiovisual i digital que arriben en formats multimèdia i pantalles de butxaca.
Siga com vulga, les maneres de pensar són un producte social, conseqüència d’unes circumstàncies concretes. Potser és hora de revisar-les. Al cap i a la fi, com assegura aquella sentència atribuïda a John Maynard Keynes, when the facts change, I change my mind. What do you do, sir?
Toni Mollà