Els tres eixos del VI Congrés d’Escola Valenciana: “L’Escola valenciana que ens cal: plurilingüe, igualitària, digital” incideixen en la irrenunciable defensa i compromís amb la democràcia.
Paulo Freire (2009) defensava que l’educació mai és neutra, que és sempre política. Però no es refereix a la política partidista. Es refereix al fet que quan com a mestres, com a professorat, defensem un model d’escola, estem defensant un model concret de societat. Optem per un model educatiu lligat a una opció ideològica, per un model de convivència que, sempre, hauria de ser dialògic i no dogmàtic. Hem de tenir això molt clar per no caure en un reduccionisme metodològic pervers. Francesc Imbernon (2018) parlant d’innovació educativa evidència que sempre, ha de produir un canvi en el pensament i l’actitud de qui implementa noves pràctiques educatives, perquè va més enllà d’estratègies metodològiques que alguns i algunes confonen com a mètodes d’ensenyament.
L’educació ha de transformar, comprometre en la construcció d’un teixit social, enfront de l’individualisme que defensa el neoliberalisme educatiu. L’educació és una palanca de transformació social com defensa la teoria crítica educativa. Bruner (1997) defensava que l’educació és arriscada perquè reforça el sentit de la possibilitat i que la viabilitat d’una cultura va lligada a l’equipament de les persones amb les habilitats per a entendre, sentir i actuar en el món cultural. Aquesta és l’educació que ens compromet amb la transformació de les desigualtats de qualsevol tipus, perquè situa a l’estudiantat de qualsevol edat com a subjectes de l’acció, en lloc de com a objectes, perquè així puguen viure segons el que decideixen i no segons el que altres persones decideixen per elles i per ells. Parlem de democràcia
Hem de recordar que no pot formar qui no disposa d’una sòlida formació si no volem caure en el reduccionisme metodològic ja esmentat. Ramon Flecha (2008) ens recorda que no hem de treballar des de teories ja superades, que no generaran millora dels aprenentatges de les xiquetes i dels xiquets, aquesta falta de compromís científic dels formadors i formadores de professorat pot tenir, a més, una altra conseqüència negativa la transmissió al professorat d’una actitud que legitima el funcionament supersticiós en educació. I com expressa Henry Giroux (2019): «La teoria és un recurs indispensable en la tasca de reflexionar i desenvolupar noves maneres de representació, poder i acció a el servei de la vinculació del saber i de poder, del sentit i la rellevància social, dels problemes privats i els afers públics ».
L’educació plurilingüe també genera democràcia des de les diverses cultures que conviuen en un espai, enteses com a cultures en convivència, entenent la diferència, sempre, com enriquidora, evitant l’etnocentrisme lingüístic, entenent les llengües com portes que s’obren i mai com a fronteres que separen . Les polítiques educatives, han de considerar les desigualtats socials, no deixar ningú enrere, especialment als nens i nenes més vulnerables, no fomentar polítiques lingüístiques en les quals, aquests nens i nenes isquen perjudicats. Perquè el plurilingüisme, en l’educació, també implica ideologia i poder. Martha Nusbaumm (2010) evidència que l’educació ha de preparar-nos per donar-li sentit a la nostra vida i que, en democràcia, hem d’educar per conviure i decidir des d’una societat diversa. Cal a més preservar les llengües minoritàries des de polítiques que no les subordinen a llengües de poder, afavorint el seu ús, la seua protecció, i la seua supervivència en tots els àmbits de la vida. Novament la sensibilització i la formació és imprescindible, com a exercici de democràcia. Oferir espais per a la necessària sensibilització i formació per transformar és necessari.
Encara que disposem d’una legislació i una normativa internacional, europea, estatal i autonòmica sobre gènere i sobre aspectes concrets lligats a la coeducació, sense formació la seua implementació efectiva en el currículum escolar és paper mullat. La formació en coeducació a més implica, i no ho hem d’oblidar, una resistència ideològica per part d’algun professorat. La formació implica sensibilització, disposar d’una base conceptual. Paulo Freire (2002) defensava: “No puc estar segur del que faig si no sé com fonamentar científicament la meva acció o si no tinc almenys algunes idees del que faig, per què ho faig i per a què. Si sé poc o gens sobre a favor de què o de qui, en contra de què o de qui faig el que estic fent i faré”.
La coeducació implica sensibilitzar i formar en la igualtat de tots els éssers humans, generant iguals expectatives, possibilitats, de vida, de futur. Aquesta formació, a més ajudarà a prevenir contra la violència de gènere, la violència que alguns homes exerceixen sobre les dones pel simple fet de ser-ho. També va vinculada a altres aspectes del gènere com el respecte a la diversitat sexual legítim i, la radicalització de la igualtat entesa com la consideració de totes les minories que implica l’ètnia i la classe social. I a un tractament curricular que incloga la cultura de la cura i els assoliments científics, socials i artístics de les dones entre moltes altres coses. Està molt bé promoure patis coeducatius, però si quan s’entra a l’aula el sexisme, l’absència de referents curriculars de dones i la cultura de la cura estan absents, els models afectiu-sexuals que s’adopten i construeixen són inapropiats, no coeduquem. La coeducació és transversal. Pensem a més en aspectes vinculats a l’organització escolar, encara que la majoria de mestres d´infantil i de primària són dones, encara hi ha desproporció numèrica en molts dels llocs de poder de les escoles. La conciliació laboral, familiar i la cura de les persones dependents llancen llum sobre aquest aspecte. Hi ha molt a transformar, és pertinent obrir espais per poder reflexionar, dialogar i enriquir-nos mútuament.
Alba Torrego i Alejandro Buitrago (2017) subratllen que l’educació mediàtica és imprescindible per a la ciutadania per poder disposar de les eines necessàries per conviure i participar, de manera proactiva, en la realitat digital i hipermèdia que ens envolta en condicions de llibertat, integritat i consciència social.
L’alfabetització digital aborda, per exemple, investigar altres recursos al voltant de les TIC, per sensibilitzar, detectar abusos i formar en els nous controls entre menors com, per exemple, el ciberassetjament. La transformació digital és també una necessitat escolar. Kinchenloe, McLaren i Steinberg (2003) subratllen la necessitat de noves anàlisis de la política educativa perquè la tecnologia obre nous espais culturals. El confinament a causa de la covid-19 ha mostrat clarament aquesta necessitat. Luis Torrego (2020) subratlla que la desigualtat, la bretxa digital, social, és anterior a la pandèmia amb un milió i mig de menors en situació de pobresa severa, un situació que sembla haver-se “naturalitzat”, quan és una mostra d’injustícia social i educativa. La investigació de Enrique Díez-i Katharine Gajardo (2020) sobre el que ha passat a la pandèmia, a partir d’una enquesta a la qual han respost 3.400 famílies i estudiants de tot l’estat durant els mesos de març i abril de 2020, mostren que els resultats ofereixen cinc idees fonamentals: 1) la bretxa digital es suma i s’amplifica la bretxa social, augmentant la desigualtat en èpoques de crisi; 2) les tecnologies, que han estat un aliat essencial en la crisi, no són una alternativa a la relació educativa presencial, però són una eina cada vegada més enriquidora per donar suport al procés d’ensenyament-aprenentatge; 3) cal repensar l’actual currículum enciclopèdic per discriminar el prescindible de l’imprescindible i prioritzar els continguts rellevants; 4) avaluar no és qualificar, és entendre com ha estat el procés d’aprenentatge per ajudar a cada alumne i alumna a seguir avançant, i 5) cal “tenir cura de les persones” i fer prevaler el seu benestar integral, per a “que ningú es quede enrere “.
Els contextos familiars són importants, no reconèixer aquest fet és confondre igualitarisme amb igualtat, oblidant que les situacions de partida són diferents. Com subratlla Enrique Díez (2020): “la revolució educativa pendent no és tecnològica, sinó inclusiva”.
El contingut del congrés pot ajudar a buscar els “inèdits viables” que proposava Freire, a compartir les evidències científiques que trenquen certeses que ens llasten i a treballar per una escola valenciana que no deixe cap persona enrere.
Consol Aguilar
Universitat Jaume I