L’any 1998, al II Congrés de l’Escola Valenciana, vaig plantejar la meua definició “personal provisional” de l’escola valenciana, que he reelaborat per adequar-la al context actual: L’escola valenciana és l’escola feta en valencià per a valencians, tant per als que tenen el valencià o el castellà com a llengua inicial, com per als que arriben a l’escola parlant una altra llengua; de continguts amb vocació universalista, científicament avançats i socialment progressistes, però vistos de d’una perspectiva valenciana; amb unes metes en línia amb el projecte polític nacional i un plantejament educatiu que permeta d’assolir una elevada competència plurilingüe i intercultural; un alt rendiment en l’adquisició dels continguts disciplinaris, una educació democràtica, coeducadora i inclusiva, i la capacitat de conviure en una societat multilingüe i multicultural amb el valencià com a llengua de tots.
D’aquesta definició es desprén que l’escola valenciana no ha de ser una institució al marge de la societat, i els seus objectius no han de ser exclusivament tècnics: el seu plantejament, explícit o implícit, ha de ser, en essència, polític. De quina manera? Globalment, perquè no vol reproduir les desigualtats socials, lingüístiques, culturals o econòmiques, sinó deslegitimar-les, canviar dins l’escola les relacions de poder que regeixen la societat per tal d’empoderar l’alumnat més vulnerable, les llengües més febles o les cultures més marginades. Concretament, i des d’una perspectiva inclusiva, la seua comesa és la d’aconseguir que tots els alumnes i les alumnes desenvolupen la màxima potencialitat lingüística i acadèmica, i aconseguisquen la plena integració escolar i social, independentment de la seua procedència geogràfica, del nivell sociocultural de les famílies, de les competències comunicatives i experiències culturals amb què arriben al centre, i de les seues aptituds i estil d’aprenentatge.
De manera particular, i pel que fa a l’educació lingüística, l’escola valenciana ha de donar poder a les llengües més febles, i alhora ha de proporcionar als alumnes un domini òptim de les llengües del poder. Cal deixar ben clar de bon començament que la defensa i promoció del valencià no exclou, més aviat al contrari, l’exigència d’assolir d’una competència òptima en anglés i castellà.
Especialment, pel que fa al valencià, l’escola valenciana ha de ser capdavantera en la seua revitalització dins el sistema educatiu, tant en l’ensenyament i ús vehicular, com en els usos socials i institucionals, i ha de ser un instrument implacable de defensa del valencià com a llengua minoritzada: ha d’esmerçar, doncs, tots els mitjans per a proporcionar competència en la llengua, habilitat per a usar-la i contextos on fer-la servir dins i fora de l’escola.
Per a aconseguir-ho necessita un model d’educació plurilingüe i intercultural singular, adequat al nostre context. Un model que planteja, evidentment, algunes exigències. Entre altres:
-
Ha de ser un model d’educació plurilingüe centrat en la llengua minoritzada, d’una banda perquè hi ha de proporcionar una competència òptima i promoure un ús d’elevada qualitat lingüística; i d’altra, perquè ha de fer-la servir com a eix organitzatiu de l’itinerari curricular.
-
L’objectiu lingüístic ha de ser proporcionar als alumnes una competència plurilingüe mitjançant una planificació global de les llengües, organitzant-ne l’ensenyament i ús vehicular d’acord amb el context de minorització de la llengua pròpia del sistema educatiu i els objectius proposats.
-
Ha de plantejar l’ensenyament-aprenentatge i l’ús vehicular de les llengües no de manera separada, sinó amb un plantejament conjunt des de la perspectiva de la multicompetència, una didàctica plurilingüe que incorpore les teories, recerques i bones pràctiques d’educació plurilingüe i intercultural d’arreu del món (TIL, TILC, transllenguar, intercomprensió, obertura a les llengües…); però contextualitzades a la nostra realitat i no traslladades directament des de la didàctica d’altres llengües.
-
Dins aquesta didàctica plurilingüe, ha de proposar un ensenyament-aprenentatge del valencià per a l’ús, que proporcione als aprenents una competència àmplia en tots els àmbits i registres, l’habilitat per a usar aquesta competència en situacions diverses, una expressió oral correcta, complexa i fluïda, i seguretat i confiança en l’ús del valencià en la comunicació personal.
-
Ha d’incorporar la familiarització amb les altres varietats de la nostra llengua.
Cal assumir, tanmateix, que aquesta escola valenciana és un ideal difícil d’aconseguir. És difícil d’aconseguir perquè, al País Valencià, va en contra d’ideologies políticolingüístiques obsoletes; perquè ataca interessos polítics, religiosos i econòmics; i perquè els qui la defensem no hem sabut, no hem pogut o no hem volgut contrarestar la intoxicació social i mediàtica habitual en contra de la nostra llengua.
Com a resultat, doncs, després de tants anys d’esforços, l’únic que s’ha pogut aconseguir és la Llei de Plurilingüisme de 2018, que, matisos a banda, configura un Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural que permet als centres elaborar el seus projectes entre les possibilitats següents:
-
Projecte plurilingüe majoritàriament en castellà.
-
Projecte plurilingüe valencià=castellà.
-
Projecte plurilingüe majoritàriament en valencià.
Com ja sabem per experiència, els alumnes dels centres que apliquen projectes plurilingües majoritàriament en castellà (que deuen ser segurament la majoria) probablement no assoliran les competències en valencià que exigeix el currículum. I naturalment no passarà res; tot i que, segons la llei, els alumnes han de dominar per igual el valencià i el castellà en acabar els ensenyaments no universitaris. A més a més, i tal com ha funcionat la resistència política i jurídica a aquesta llei, potser represente el sostre màxim que podrem aconseguir, pel que fa a l’ordenament jurídic en matèria de llengua, ací al País Valencià.
En conclusió, queda clar que des de dalt resulta impossible construir aquesta escola valenciana que elevarà la qualitat educativa dels nostres futurs ciutadans, que normalitzarà el valencià en la nostra societat i que ajudarà a vertebrar el país. No serveix de res, doncs, proposar el nostre model d’escola valenciana (projectes plurilingües majoritàriament en valencià) al conjunt del sistema educatiu; ni podem anomenar escola valenciana projectes amb un ús vehicular insuficient del valencià. De fet, ja no podem continuar perdent el temps tractant de convéncer sectors de la societat i la comunitat educativa que rebutgen tant el nostre model d’escola com la llengua amb què volem construir-la.
Haurem d’acostumar-nos, doncs, a la idea que haurem de bastir l’escola valenciana des de baix, com hem fet sempre, famílies i mestres lluitant junts per aquesta escola valenciana que volem. Haurà de ser una escola oberta a tots, però potser inicialment no per a tots. Una escola amb dues característiques fonamentals: qualitat interna i atracció cap a l’exterior. Una escola la qualitat educativa de la qual siga un referent per a la comunitat educativa a la recerca d’una institució a l’altura de les necessitats educatives del segle XXI.
En aquesta escola, pel que fa al tractament del valencià, el Projecte Lingüístic de Centre no ha de ser un document merament administratiu, sinó una guia d’intervenció compromesa en la promoció del valencià en tres àmbits profundament interrelacionats: l’adquisició de competència, el canvi d’actituds i motivació, i la promoció de l’ús social i institucional del valencià en el centre i el seu entorn.
És un temps nou que plantejarà batalles noves. Ens espera una lluita acarnissada en dos fronts: un de polític, explicant, justificant i posant en valor a tot arreu el model educatiu que defensem; i un altre de pedagògic, posant-lo en pràctica amb rigor, professionalitat i compromís.
Aquesta és una visió personal, però si algú vol que en parlem podrem fer-ho en el Congrés.
Vicent Pascual Granell