La cura de les persones s’ha encarregat, des de sempre, a les dones, i no com una feina sinó com un acte d’amor. I cal que ho sigui, però també que sigui considerat com el que és, el treball més valuós, aquell que dona vida i la conserva, sense el qual res no existiria. Durant aquest temps de pandèmia, això ha quedat totalment palès, fins i tot a nivell dels Estats. Sabem que en 7 països on governen dones, la manera d’enfrontar-se a la pandèmia ha estat més eficaç, més propera i més ben acceptada per la població, perquè han donat prioritat a la salut per damunt de qualsevol altra consideració.
El que no pot ser és que només les dones seguim exercint la cura: cal que aquesta feina s’universalitzi, com s’ha fet amb el treball de mercat, i que homes i dones col·laborin en dur-la a terme. I això, per moltes raons, entre les quals que es tendeix a la vida en solitari, i per tant molts homes passaran sols part de la seva vida i necessiten aprendre a tenir cura d’ells mateixos o dels seus fills i filles si estan al seu càrrec.
Però perquè això sigui possible, s’han de fer, prèviament, dues coses: donar-li tot el valor social que te, d’una banda, i reconèixer que sense el treball de cura la humanitat ja hauria desaparegut. I, d’altra banda, introduir-ne l’aprenentatge a l’educació formal, justament per mostrar que no és una cosa innata, obligada per a les dones, sinó una feina humana de primera magnitud que necessita sensibilitat, atenció, paciència i tendresa. Tot un entrenament.
Per tot això és totalment necessari introduir-la al currículum escolar, però no com una assignatura més, sinó com un sistema de valors i una pràctica universal, vàlida per a nois i noies. La pandèmia ens ha posat de relleu la urgència d’entrar en una etapa de valoració de la cura que hem de tenir uns dels altres, gairebé com el millor regal que ens fa la vida. Però cal que ens hi preparem. Les necessitats socials canvien, ara la informació sobre el món, la història, la sintaxi, l’univers, que abans era tan escadussera, està per tot i a l’abast de tothom. I en canvi, tenim un dèficit d’aprenentatge de la cura. Semblava que l’Estat ho podia solucionar tot, i hem vist que no és així. I això ha estat especialment important en el cas de les residències i de l’atenció a la gent gran. La pandèmia ens ha mostrat la poca atenció i consideració que atorguem a la vellesa; un fet que cal revisar, però que només es podrà fer si tornem a donar tot el seu valor a la cura i a la relació entre persones, i si preparem a les noves generacions per donar tota la importància que té a aquests aspectes de la vida humana.
Marina Subirats