Vicent Brotons Rico
Facultat d’Educació
Universitat d’Alacant
Fa més de set anys, el 2 de febrer de 2013, va tindré lloc al campus de Sant Vicent del Raspeig, de la Universitat d’Alacant, l’acte de cloenda del V Congrés d’Escola Valenciana. Es tancava així un procés d’intens debat al si de la comunitat educativa valenciana que s’havia encetat un any abans. No va ser un congrés ben acollit per la Generalitat Valenciana: indiferència, quan no menysteniment, va ser el to general que les institucions —Generalitat i Gobierno de España— li atorgaren a aquesta important cita amb el futur de la comunitat educativa.
I no era d’estranyar, la major part de les polítiques educatives, tant estatals com autonòmiques, tenien un clar sentit oposat als que havien estat els eixos vertebradors d’Escola Valenciana i les seues propostes congressuals des de 1993.
Ni la LOMQE, llavors encara avantprojecte, ni l’erràtica i dubtosa política de l’administració educativa valenciana per afavorir el plurilingüisme escolar, responien a l’establiment d’un marc adequat per fera viable un sistema educatiu de qualitat. Ans al contrari, assistíem a una contrareforma perfectament planificada, que, fins i tot, tractava de tallar de soca-rel els avanços bilingües de les dècades anteriors.
L’Estat espanyol havia optat per la burocratització de l’escola i dels ensenyant, per la recentralització ideològica, curricular i idiomàtica i per un discurs retòric a favor de les llengües que, en la pràctica, afavoria només el castellà i creava un marc mercantilista i de “pensament estret” a favor de l’anglés, tot reduint la llengua pròpia a l’expressió folklòrica i tribal.
Davant aquesta trista i agressiva realitat, Escola Valenciana exigia, entre altres coses un nou marc teòric i un model educatiu plurilingüe real, ric en transferències interidiomàtiques i basat en el tractament integrat de llengües i continguts i en plantejaments obertament interculturals. Tot demandant un major protagonisme dels ensenyants per trencar les més que evidents tendències burocratitzants que els responsables polítics atorgaven als educadors i educadores, convertint-los en simples i acrítics agents ideològics al servei de l’administració.
I amb aquest programa, Escola Valenciana encarà el dur futur. Els dos anys següents al congrés van ser un temps de conscienciació, mobilització i accions propositives i alternatives exemplars a les de les nefastes polítiques educatives i lingüístiques. La primavera, però, del 2015 marcà un punt d’inflexió: una nova política educativa arribava a l’administració del nostre país i obria les portes a l’esperança.
Una esperança que ben aviat es va veure frustrada pel “realisme”. Si bé la Conselleria d’Educació va escoltar amb sensibilitat tots els sectors de la comunitat i educativa que tenien res a aportar entorn a la construcció d’un model educatiu plurilingüe (universitats, sindicats, plataformes educatives, entitats civicoculturals, AVL, EV, etc), ben aviat es van veure frustades moltes esperances.
El DECRET 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris de la Comunitat Valenciana, d’una “literatura didacticopedagògica” impecable, manifestava un seguit de punts febles —manteniment de l’exempció lingüística en els municipis de predomini lingüístic castellà (LUEV), la indefinició d’un programa plurilingüe eficaç per al conjunt del sistema educatiu, la no concreció d’un model avaluatiu objectiu pel que fa a la competència idiomàtica dels escolars, la manca de línies de finançament que garantiren la implementació d’un model plurilingüe real, etc.— i, sobretot, una feblesa jurídica que va permetre l’inevitable atac del “constitucionalisme espanyol” més ranci (PP, C’s, Diputación Provincial de Alicante i judicatura) al Decret de Plurilingüisme fins a obligar-ne la retirada.
Tot tornava a començar. Ara, però, amb les prudències politicojurídiques de sempre, que acaben sent traïcions. Res d’escoltar els experts, i, sobretot, de fer-los cas. L’hivern de 2018 veia la llum la LLEI 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià (LPSEV). Un preàmbul magistral, un articulat tècnicament impecable, però un recorregut lingüisticoeducatiu bastant dubtós. El “Frente Constitucional” va emetre les seues oportunes crítiques, però va decidir que deixaria funcionar la llei, al cap i a la fi era innòcua pel que feia als seus efectes transformadors en relació a l’estatus de les llengües en el conjunt del sistema educatiu valencià.
La LPSEV propiciarà, tindrà, unes conseqüències ben minses pel que fa a la competència plurilingüe mentre que no resolga, mitjançant una reforma urgent o una nova legislació, aquests cinc punts:
- Una gran avaluació de tot l’alumnat que finalitze primària, secundària obligatòria i batxillerat per saber la competència real que té en les tres llengües curricular (anglés, castellà i valencià). Una avaluació que ens oferesca informació concreta, precisa i objectiva tenint en compte, com a mínim, les següents variables: ensenyament públic i privat/concertat; municipis de predomini lingüístic valencià i municipis de predomini lingüístic castellà; províncies; comarques i municipis de més de 20.000 habitants.
- Derogació del dret a l’exempció (LUEV) en tot el territori del País Valencià, d’acord amb els drets educatius dels infants i dels jóvens, que han d’estar sempre per damunt dels drets familiars, si cal, tal i com indica la Declaració Universal dels Drets dels infants.
- Establiment d’un Programa educatiu plurilingüe i intercultural (PEPLI) que contemple la funció compensatòria absoluta a favor de la llengua minoritzada —el valencià— en els primers anys d’escolarització no-obligatòria i la necessitat que l’esmentada llengua minoritzada tinga en la vida educativa de qualsevol escolar valencià una presència curricular en les matèries (àrees, assignatures, mòduls…) igual o superior al 50% com a llengua vehicular o de docència.
- Establiment de l’obligatorietat de tots els centres educatius de comptar amb uns dissenys curriculars específics adaptats a la seua realitat particular multilingüe i intercultural.
- Obligatorietat per a tots els futurs docents, d’infantil, primària, secundària i batxillerat, d’haver cursat durant els estudis superiors un mínim del 30% dels crèdits en valencià/català i un altre mínim del 30% en anglés.
Soc conscient que aquests punts són polèmics i s’haurien de sotmetre a un debat rigorós entre experts, ensenyants, mares i pares i la comunitat educativa en general. I per aquest mateix motiu els propose modestament al VI Congrés d’Escola Valenciana. Més clar, impossible. Si a un congrés no anem a debatre amb radicalitat i mirant sense complexos el futur, a què anem?