En els últims anys, observem des d’Europa nous debats polítics sobre el paper de les llengües en el sistemes educatius europeus. Tot i que la UE no té competències en polítiques educatives – les competències són dels Estats i, en el nostre cas, de les comunitats autònomes – paga la pena analitzar-les perquè són les que conformaran en els pròxims anys els marcs conceptuals que, conscientment o no, replicarem a les nostres escoles. Cal per tant, fer una anàlisi crítica i aprofundida sobre què vol dir Europa quan parla de multilingüisme a les escoles. El 6è Congrés d’Escola Valenciana representa l’ oportunitat idònia per reflexionar-hi.
“Cal repensar la recomanació [del Consell Europeu] d’1 [llengua] + 2″. Aquesta era una de les conclusions de l’informe del 2017 de la Comissió Europea Repensar l’educació en llengües i la diversitat lingüística a les escoles. Per primera vegada i de manera explícita, una institució europea, la Comissió, qüestionava una altra institució europea, el Consell Europeu, format pels Estats membres, i les seves recomanacions del 2002 sobre la fórmula 1+2, que encoratjava els Estats a “incloure 2 llengües estrangeres a banda de la llengua materna”. Unes recomanacions que des de l’acadèmia sempre hem titllat de polítiques, conceptualitzades des d’un marc purament estatal. On apareixem, doncs, persones amb una llengua pròpia diferent a l’estatal? Si el valencià és la L1 en la fórmula 1+2, el castellà passa a ser una de les dues estrangeres? Evidentment no. On caben les persones de pares lingüísticament mixtes, siga valencià-castellà o d’altres llengües? Realitats de molts milions de persones bandejades amb aquests enfocaments polítics sobre llengües.
El nou paradigma, analitzat a partir de l’informe de la Comissió, rau en els canvis socials – heterogeneïtat lingüística creixent a l’aula – canvis tecnològics – incorporació de noves tecnologies en l’aprenentatge de llengües i en canvis econòmics – necessitat de dominar diverses llengües estrangeres. Davant aquesta nova realitat, la Comissió encerta quan proposa la reconceptualització de diversos termes com ara el concepte de llengua materna o el de multilingüisme. A més, encoratja nous enfocaments i pedagogies fruit de l’alta diversitat lingüística present a l’aula, com ara l’anomenada translanguaging [que no és més que l’ús de diferents llengües a l’aula].
Fruits de diversos anys de debat entorn d’aquestes qüestions, la pròpia Comissió Europea remetia l’any 2018 al Consell de la UE un document de treball que serviria com a base de la Recomanació del Consell de 22 de maig de 2019 relativa a un enfocament global de l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, el nou marc conceptual al qual totes les escoles dels Estats Membres haurem de convergir en els propers anys.
Si bé és cert que les noves recomanacions del Consell, que substitueixen les del 2002 en matèria lingüística, eliminen la fórmula “1+2” per a incloure el terme llengües d’escolarització (en plural) + 2, una anàlisi més aprofundida de les 12 recomanacions concretes ens indiquen que res canvia en l’enfocament de la política lingüística educativa de la UE. Les noves recomanacions:
- Continuen parlant de la necessitat d’adoptar un “enfocament global”, utilitzat com a sinònim de l’aprenentatge de llengües d’abast internacional, necessàries per al mercat laboral, la competitivitat i l’economia. Un enfocament neoliberal i mercantilista de les llengües que les conceptualitza com a útils, importants, i necessàries i bandeja les que no són “competitives internacionalment”. En d’altres paraules, el neoliberalisme lingüístic aplicat a l’escola.
- Encoratgen la intensificació de la mobilitat i la cooperació intraestatal, entesa com a necessària des de la lògica economicista.
- Inclouen la necessitat d’adoptar models de Sensibilitat lingüística a l’aula, que tenen com a objectiu principal la visibilització, el respecte i el reconeixement explícit de les llengües de la immigració en entorns educatius; i
- Fomenten l’adopció de noves pedagogies per a l’ensenyament de llengües en entorns altament multilingües.
Cap referència ni recomanació, implícita o explícita, a les nostres realitats amb llengües pròpies, més enllà d’una mera descripció que, com a molt, reconeix que existim: Más de la mitad de los Estados miembros reconocen oficialmente, dentro de sus fronteras y a efectos administrativos o jurídicos, las lenguas regionales o minoritarias. Això i res és el mateix.
A la llum d’aquestes noves recomanacions, hauríem de fer-nos algunes reflexions en el context del 6è Congrés per poder entendre bé de què parlem quan fem referència al terme multilingüisme a l’escola.
Les noves recomanacions del 2019 representen un nou paradigma que ens acompanyarà en els propers anys que, mal concebudes, poden apuntar un desdibuixament de la nostra realitat lingüística. Poc ens ha d’estranyar perquè, al cap i a la fi, són recomanacions provinents del Consell de la UE, formats pels Estats.
Si abans havíem de fer front a la dicotomia valencià-castellà, ara hem d’afegir-hi uns debats amb noves realitats lingüístiques, que necessiten un reconeixement i una visibilització escolar. Un enfocament molt encertat sempre que la nostra llengua no es veja arraconada ni rebaixada a “una llengua més d’entre totes”. Dit en d’altres paraules, si no posem la nostra llengua al moll d’os de les polítiques educatives, correm el risc d’aigualir-nos – sota la cantarella bensonant de multilingüisme – fins al desmembrament progressiu com comunitat lingüística. Volem les mateixes polítiques lingüístiques que Irlanda o Luxemburg, on la llengua primera i nacional és l’irlandès i el luxemburguès però on el seu pes a l’escola i al carrer [coneixement i ús] són pràcticament inexistents? Volem un symbolic politics per a la nostra llengua en nom del multilingüisme? On romandrà la consciència idiomàtica dels valencians?
Empeltar les recomanacions del Consell a una situació sociolingüística com la valenciana pot acabar sent letal per a la llengua pròpia. Ho he recordat recentment a un article a El Temps: Les poques dades estadístiques sobre coneixement i ús del valencià ens indiquen que la vitalitat de la llengua està lluny de ser garantida i les projeccions existents n’indiquen una tendència a la baixa. “Es fa palesa la situació dramàtica en què es troba la nostra llengua…L’ús social va retrocedint i l’escola totalment en valencià no ha aconseguit anar més enllà del 30% de l’alumnat”- admetien els ideòlegs del Decret de Plurilingüisme en l’informe “Un nou model lingüístic per a l’educació plurilingüe i intercultural del sistema educatiu valencià”.
En el marc del nou paradigma lingüístic que ja ha pres forma a Europa, cal urgentment reconceptualitzar els nous termes i aplicar-los a la realitat valenciana. En aquest sentit, propose introduir-hi el concepte de “sostenibilitat lingüística”, molt treballat des de l’àmbit acadèmic però poc aplicat a la pràctica. Un concepte que pot ajudar a vertebrar un model lingüístic respectuós amb la llengua pròpia. Si cada vegada l’escola consciencia més els nostres infants pel medi ambient i els entorns que ens envolten, com és possible que les llengües continuen fora del marcs de sostenibilitat? Per què són encara polemitzades i polititzades, emmarcades en debats escleròsics que condueixen a l’anorreament d’algunes versus la glòria d’altres?
Aquesta nova via – la de la sostenibilitat lingüística – ha de tenir com objectiu principal desenvolupar una política lingüística educativa concebuda eminentment des d’una òptica de política social i amb un enfocament equitatiu i sostenible del terme multilingüisme. Aplicada a les noves recomanacions provinents d’Europa, poden ser un autèntic viver de bones pràctiques en matèria de gestió del multilingüisme. El 6è Congrés dels amics d’Escola Valenciana pot ser el marc ideal per poder desenvolupar una mirada valenciana a la política lingüística educativa.
Vicent Climent-Ferrando
Coordinador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme a la Universitat Pompeu Fabra des del 2019. Ha fet recerca de post-doctorat al Consorci Europeu de Recerca MIME (Mobilitat i Inclusió en una Europa Multilingüe, 2016-2018). La seva tesi (2016) – desenvolupada a les universitats UPF i Sciences-Po Paris – gira entorn de la política lingüística en entorns migratoris. Les seues línies de recerca són: llengua i immigració, llengua i discurs i anàlisi sociolingüística.