Provocar és una manera d’ensenyar i d’aprendre. Potser l’única. I una de les provocacions que m’agrada de fer al sofert alumnat que em pateix a la Facultat és la següent:
—Vegem… Les llengües serveixen per a comunicar-nos, no? I estarem d’acord que qualsevol llengua del món és perfectament útil i capaç per a codificar i expressar qualsevol tipus d’informació. Cert? Si no ho enteneu així, feu-vos-ho mirar, perquè tindríeu un prejudici, atés que no hi ha llengües més vàlides o més bones que altres per a codificar la informació que es vulga. Per tant: si les llengües serveixen per a comunicar-nos, i la informació és igualment codificable en qualsevol llengua del planeta, per a què dimonis volem tantes llengües? No seria millor suprimir-les totes i deixar-ne només una? Per què no ens posem internacionalment d’acord —en l’ONU, per exemple— i apostem per convergir totes i tots en una sola llengua universal? L’anglés, posem per cas. O el xinés, si volíem atendre a criteris demogràfics… Així, amb una única llengua per a tot el món s’acabarien els problemes d’intercomprensió. I quedaríem redimits, per fi, dels fatals i perniciosos efectes derivats de la bíblica torre Babel…
—No. No estic d’acord… —es queixa algú, de seguida.
—Ah, no? Per què? On creus que falla, l’argument? —plantege.
—És que les llengües són cultura! —hi ha qui respon, infal·liblement.
—Cultura? I tot el que siga cultura s’ha de defendre, pel simple fet de ser-ho? —prove de refutar, amb arguments prefabricats—. Les entrevistes televisives d’Ana Rosa Quintana? Les corregudes de bous? El Mein Kampf de Hitler? La pel·lícula Raza, de Franco? Les ablacions de clítoris?
—Això és demagògic! —se’m solen queixar, no exempts de raó
—Això no és cultura! —objecten.
—Ah, no? I què dimontres és la cultura? —pregunte—. Digueu-me: què és cultura i què no? On hi ha els límits? Perquè, en principi, tot allò que no és natura és cultura, no? Caldrà que argumenteu millor, joves…
Prompte o tard, després d’un debat més o menys saborós i acalorat, la discussió permet desvelar el gran parany del sil·logisme proposat: en el fet que la premissa major, senzillament, no es certa. No. No és veritat: les llengües —ai!— no serveixen només per a comunicar-nos; no són un mer instrument per a codificar informació i passar-nos-la, com si fora una pilota. Perquè més enllà de la pura, simple i pragmàtica transmissió d’informació, les paraules ens permeten —l’expressió se m’ha fossilitzat a força de classes i anys— «viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre la realitat» d’una manera determinada.
Igualment fossilitzada, hi solc portar en cartera una altra frase que m’agrada d’esgrimir:
—Pareu a pensar-ho: «L’ànima —la de les persones i també la dels pobles— és feta de paraules.»
Es tracta —ja s’entén— una manera de versionar o reformular pensaments com els de la cèlebre sentència de Ludwig Wittgenstein: «Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.» O la del clarivident Joan Fuster: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seua complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.»
Sí. Ho reconec. Ho confesse: a classe, m’agrada d’adoctrinar l’alumnat. D’adoctrinar-lo en l’amor per les paraules, vull dir. I prove de fer-ho amb discursos de l’estil següent:
—Ai, joves! El pensament i les emocions —el nostre potencial de discerniment, la nostra capacitat de creació, els infinits matisos dels nostres sentiments— depenen del llenguatge: del prodigi dels mots. Cada idioma, per això, ens habilita unes determinades potencialitats per a la intel·ligència, la commoció i l’estremiment. Les estructures lingüístiques de què disposem ens estableixen les fronteres i els horitzons del món que vivim. L’entrega condició humana és feta de llenguatge! Som llenguatge! Som llenguatge en la grandesa i en la misèria; en els afanys i en les limitacions; en la concepció de la mort i de la vida; en la raó i en la curiositat; en l’amor i en la tendresa. De les nostres competències verbals depenen, directament o indirecta, els coneixements que arribem a conquerir i a consolidar. I també les formes de la por, la ràbia, el fàstic, la curiositat, la sorpresa, la nostàlgia, l’alegria…
Un bon dia, l’exalumne Paco Esteve —el genial autor de Si ha nevat— em va ajudar a completar la lliçó:
—Sí, Joan: l’ànima és feta de paraules. Però la pregunta és: «I les paraules? De què són fetes les paraules?» Jo t’ho diré… Les paraules són, al seu torn, fetes d’ànimes: de les ànimes dels pobles, de les ànimes de les persones; de les nostres ànimes.
Aquesta em sembla que ha de ser, precisament, la reflexió de partida per a qualsevol planificació de l’educació plurilingüe: la consciència que les paraules són el resultat d’una aventura col·lectiva de civilitat. Perquè —parlem clar, vinga!— en el nostre context la pregunta capciosa «Per a què dimonis volem tantes llengües?» sovint es presenta amb la perversa reformulació següent: «¡Oiga! Y eso del valenciano para qué sirve?» L’assumpte, òbviament, requereix respostes documentades, clares, serenes, inequívoques, convincents. «És que les llengües són cultura!», podríem dir, sí. Però la resposta hauria de ser més profunda, incisiva, simbòlica, mordaç. Com ara: «Que per a què serveix? Perquè si no fora pel valencià el món no tindria trellat!»
No sé si s’entén què vull dir… Sense el valencià el món —efectivament— no tindria trellat. Tindria, segons com, cordura, o senso, o connaissance, o knowledge. Però no trellat. La gent, en castellà, no té trellat. Ni en italià, ni en francés, ni en anglés. Ni en cap altra llengua. Ben mirat, ni tan sols els catalans no en tenen, de trellat! Tenen seny, que no és ben bé la mateixa cosa. Crec que ja se’m veu vindre i que es comprén on és que vull anar a parar amb aquest exemple del trellat: a la reivindicació de la diversitat lingüística —fins i tot en el nivell de la variació dialectal dins d’una mateixa llengua!— com a condició sine qua non per a la vindicació de la diversitat cultural i vital. El misteri de la vida és el misteri de les paraules. I és el cas que darrere de cada paraula de cada acte de comunicació de cada dialecte de cada llengua del planeta hi ha el reflex d’una concreta peripècia humana: la de la comunitat de persones que ha anat forjat, diacrònicament, la paraula en qüestió dins de la corresponent varietat lingüística —d’acord amb unes determinades adherències culturals.
Sí: ja ho sé que idees així poden semblar una mica abstractes, espesses, complexes, difícils, inaprehensibles, impenetrables. Però em fa l’efecte que resulten essencials —hi insistisc— per a qualsevol forma de concepció i planificació de l’educació plurilingüe que vulga transcendir el pur i simple utilitarisme comunicatiu dels idiomes. Potser per això val la pena significar-les, aquestes idees, amb una formulació senzilla, concreta, poètica, humil, domèstica: «l’amor a les paraules», posem per cas. Ni que siga per comprendre —i no oblidar— quin és, alhora, el punt de partida i l’objectiu últim que dota de sentit l’educació plurilingüe en un sistema educatiu com el valencià.
«L’amor a les paraules», doncs. Sí. D’acord. Molt bonic. Però… Com s’ensenya —i com s’aprén— «l’amor a les paraules» dins d’una aula? Com es promociona? Com es programa? Com s’encabeix dins d’una unitat didàctica? Altrament dit: com podem assolir els objectius actitudinals que —convé recordar-ho, sempre— constitueixen el requisit indispensable per a l’assoliment de qualsevol altre objectiu conceptual o procedimental en matèria de competències lingüístiques? Aquesta em sembla que és una qüestió clau per a l’educació plurilingüe en el sistema educatiu valencià: la qüestió, vaja. Perquè perfectament s’intueix, sense necessitat de consultar estudis peluts i saberuts, que —demane perdó per l’exemple, tan primari i simplista— la professora o el professor de tailandés millor qualificat del món, amb la metodologia més excelsa, amb el material didàctic òptim i amb els millors i més contrastats plantejaments pedagògics seria del tot incapaç de fer-nos aprendre en menor rudiment de llengua tailandesa si nosaltres partíem de la fèrria actitud que, per res del món —de cap de les maneres!—, no ens rotava la gana d’aprendre tailandés.
No. No hi ha receptes certes, metòdiques i infal·libles per a l’amor: tampoc per a l’amor a les paraules. Els afectes i les actituds no s’ensenyen. Si de cas, s’encomanen. Per això la pedagogia és, també —en bona mesura—, una art de la seducció. I en aquesta art —m’hi vull reiterar— no convindria perdre de vista que allò que fa especialment estimable la diversitat lingüística és, precisament, la facultat diferencial de cada llengua per a encarar l’experiència vital d’acord amb una singular i exclusiva capacitat de conceptualització. Així, doncs, un valencià mimètic, artrític, asèptic, dessabeït, encotillat, automàtic, funcionarial, dessucat i assurat —un valencià reduït a la pura i exacta equivalència mesa, table, taula; silla, chair, cadira; ventana, window, finestra— esquifiria sobre manera els nostres arguments en pro del plurilingüisme i dotaria de pertinència, fatídicament, la pregunta inicial: «Per a què tantes llengües?» Ço és: «Y el valenciano para qué sirve?»
Heus ací, per tant, el quòdlibet: ençà i enllà dels criteris quantitatius, quina és la qualitat i la genuïnitat de la llengua que ensenyem i aprenem a les escoles, els instituts i les facultats? Com s’hi treballen —per exemple— les unitats fraseològiques i les expressions idiomàtiques que apunten a això que, per simplificar, en diem l’esperit de l’idioma? Com es conjura, amb la força dels mots, la penosa indigència dels detractors de la diversitat vital, cultural i lingüística?
Ens cal un valencià de trellat a les aules. Per amor a les paraules.
Joan Borja i Sanz
Juliol, 2020.