A València hi ha un carrer que té geranis i falagueres: el de la mestra Empar Navarro. El trobareu en un barri d’habitatges socials inaugurat als primers anys 70 per donar resposta a la necessitat d’allotjament dels milers d’immigrants que es traslladaven a una ciutat en expansió. Immigrants com els avis paterns d’Empar, que havien arribat des de Terol i Castelló i s’havien instal·lat al centre històric de la ciutat, al carrer de la Tapineria, cantonada plaça del Miracle del Mocadoret, molt prop de l’església de Santa Caterina.
Va ser ací, a una mitja hora a peu del carrer que duu el seu nom, on va néixer Empar, un 27 de novembre de 1900. Allí, en la planta baixa, tenia el taller d’ebenista son pare, Manuel, i vivia amb la seua família: Eulàlia, la seua esposa, natural de Murla, i els seus fills i filles.
Diversa era, doncs, la procedència dels seus avantpassats. Però Empar va veure com transcorreria la seua vida pràcticament en dos únics espais: l’Horta i La Marina Alta.
La Marina és l’espai de la infantesa i l’adolescència, dels jocs i el contacte amb la natura, de sentir i parlar un valencià tradicional. Un paisatge i unes terres que la marcaran i que compartirà amb altres mestres valencianistes: Maria Ibars i Carme Miquel.
Per la seua part València, l’hàbitat urbà, serà el medi on es desenvoluparà la seua educació formal. Quinze anys té quan aprova l’examen d’ingrés en l’Escuela Normal de Maestras. Era el curs 1916-1917 i en l’edifici que havia albergat l’antiga Casa de la Enseñanza de l’Arquebisbe Mayoral, estudiarà, amb bones qualificacions, els quatre cursos del Pla de 1914.
Era aquest un Pla cultural, destinat a impartir una formació més semblant a un Batxillerat que a la preparació per exercir l’ofici de mestra. Conscient, malgrat la seua joventut, tant de les deficiències de l’edifici, com de la pedagogia tradicional d’alguns membres del professorat, dels quals no dona noms, recordarà, però, amb admiració, el de dibuix, l’erudit Manuel González Martí, i les professores Maria Carbonell i Angelina Carnicer, que l’havien apropada als pressupòsits de la Institución Libre de Enseñanza.
De pedagogia tracten els seus primers escrits. No té encara 22 anys quan publica un article en la premsa on explica cóm voldria que fora l’Escola Normal. Sincera i utòpica, demana un centre que siga capaç d’educar l’alumnat de manera integral i activa, mitjançant excursions, música, dibuix… que forme “intel·ligències que sàpiguen pensar, cors capaços de sentir”.
Caps i cors. Natura i art. Cossos i ànimes. Principis pedagògics que no abandonarà mai i que practica fins i tot des d’abans de ser mestra.
Perquè, mentre encara era alumna normalista, dona mostra de la seua preocupació per la salut dels menuts quan participa en la Colònia de la Malvarrosa, per a xiquetes tuberculoses (1918). Serà l’inici d’una llarga col·laboració amb el projecte social de les colònies escolars. També era alumna quan imparteix la seua primera conferència sobre la importància de l’exemple en l’educació infantil. Ho fa en l’Ateneu Pedagògic (1920), dins d’un cicle organitzat per l’alumnat de Magisteri.
Veu i paraula escrita. A partir d’aleshores no deixa mai de fer-se sentir en diferents escenaris, fent-se visible per sobre de la seua menuda figura i de la seua condició de dona. I seran tres temes: feminisme, valencià i pedagogia, tots tres íntimament entrellaçats, els que ocuparan les seues conferències i escrits.
Sobre feminisme versaran algunes de les primeres intervencions públiques en espais tan destacats com l’Ateneu Científic (1922). És la seua una defensa de les dones des d’una postura regeneracionista i moderada, on l’accés a l’educació és la clau per la seua promoció social.
Junt al feminisme, l’ús i ensenyament del valencià és objecte preferent de les seues reivindicacions. Es remarca en la premsa que el discurs que va pronunciar en l’homenatge a María Carbonell (maig 1922) el fera en valencià, alegrant a la gran pedagoga que el va contestar en la mateixa llengua. Però més cridanera i significativa va ser la seua intervenció en l’Assemblea de la Nostra Parla (juny 1922) quan exigeix que l’escolarització dels xiquets i les xiquetes ha de ser en la llengua materna, així com que tot el Magisteri s’ha de formar de manera que domine el valencià i el castellà. En aquests, els seus primers anys abans d’exercir en les aules, es dedica a reivindicar el valencià i serà el tema “L’ensenyança del valencià en les escoles” el que li atorgarà un premi en els Jocs Florals d’Albalat dels Sorells (1922).
Per damunt de tot, però, Empar és mestra. Una docent conscient del valor de la formació contínua i que es preocupa per conèixer les metodologies avançades, innovadores. Aconseguit el títol oficial, cursa les especialitats de pàrvuls i de “disminuïts físics i psíquics”, es trasllada a Madrid on coneix la pràctica del grup escolar Cervantes dirigit per Ángel Llorca, tot un referent de la moderna pedagogia; i és membre de la primera promoció de la recent inaugurada Escola de Puericultura valenciana.
Com educadora infantil, serà l’higienisme una de les seues prioritats. Des d’una vessant pràctica i social participa en les colònies de l’Ajuntament de València en el Vedat de Torrent, primer com auxiliar (1921) i després com responsable (1922) i serà membre de la Junta de Colònies. Per altra banda, assisteix a un curs d’educació física (Pego, 1927) i imparteix una conferència sobre alimentació infantil a València.
Es forma i prompte exerceix la seua professió. És mestra d’infantil, i un simbòlic 8 de març, el de 1925, entra, com treballadora de l’ensenyament, en l’aula de l’escola de Salines, a l’Alt Vinalopó. D’allí anirà a la de pàrvuls de Parcent, en la Marina Alta (1926-1930) on treballa i, al mateix temps, escriu i parla: pronuncia una conferència sobre la història de les dones en l’homenatge a l’inspector Artiga (Pego, 1928), compon l’himne en honor dels mestres de Mallorca arran l’estada del Magisteri de les comarques del Sud a Ses Illes…
Són anys intensos sobretot en la seua vida personal, que canvia de manera radical. El 12 de setembre de 1928 contrau matrimoni amb Maximilià Thous Llorenç, escriptor, mestre, polític valencianista. Prompte tindran dos fills, Maximilià, que dissortadament faltarà al desembre de 1930, i Albert, qui naixerà en els primers dies de la primavera de 1931, gairebé duent sota el braç l’anhelada república.
Abril del 1931 significarà per a Empar el començament d’una etapa d’activitat vertiginosa, d’un gran compromís pedagògic i polític. Ara viu a València, on treballa des de 1930 en l’escola Cossío, de la ILE, que li permet conciliar treball i maternitat. És una experiència pionera, d’una escola privada fundada per la burgesia il·lustrada i liberal, que vol un espai educatiu on es practique una pedagogia activa, crítica, on l’interès, l’experimentació, la tolerància i la solidaritat siguen els seus principis. Dirigida per Angelina Carnicer, allí estudiaran les filles i fills de Maria Moliner, dels Alfaro, dels Navarro Alvargonzález… i en allí exercirà fins que en 1933 decideix tornar a l’escola pública, i ho fa en la veïna població d’Alfafar (l’Horta).
Són els primers anys republicans. La legislació permet que el valencià puga entrar, per fi, a l’escola. Cal fer pinya entre els mestres i després de demanar en la II Setmana cultural valencianista (1933) la creació d’una Associació de mestres valencians, ella serà la seua presidenta. Però cal un suport social per tal de fer possible la desitjada escola valenciana i Carles Salvador impulsa de nou l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, (1934) que obté un important ressò i organitza, entre altres activitats, festes per a la gent menuda. Empar intervindrà en una, la III Festa d’Infants (1936), on pronuncia un parlament sobre el valencià. L’escola valenciana sembla, ara, possible i s’inicia un ferm camí cap a ella.
El compromís amb el canvi pedagògic i social, l’entén Empar des d’una vessant col·lectiva, i per això formarà part de diverses organitzacions que intenten, des de diferents àmbits, aconseguir una societat més justa. Forma part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios, precursora de la Secció de Pedagogia de l’Aliança d’Intel·lectuals per la defensa de la Cultura (1935), que defenen una pedagogia popular; mestra preocupada per la millora de les condicions professionals, s’afilia a un sindicat, la FETE-UGT (1935), del comitè de direcció del qual formarà part a l’exercir el càrrec de bibliotecària; activa ciutadana republicana, després de pertànyer a l’Agrupació Valencianista Republicana, formarà part del Partit Valencianista d’Esquerres (1935) i tindrà una intensa participació en mítings a favor del Front Popular en la campanya de 1936; i, en el plànol professional, en juliol de 1936 es traslladada de l’escola unitària d’Alfafar a un grup escolar de València: l’Institut d’Assistència Social Mestre Ripoll (antiga Beneficència) on s’encetava un il·lusionat projecte col·lectiu de renovació pedagògica.
Semblava que ara podia tocar el cel amb la punta dels dits, que els somnis anaven a complir-se. Però la guerra torna a fer un pas més enllà en la seua vida. El projecte de l’IAS Mestre Ripoll és dissortadament avortat pel començament de la guerra i ha de convertir-se en espai d’acollida de la infància evacuada del front del guerra.
Però política vol dir pedagogia, i Empar es bolca en una militància que, estretament unida a les seues reivindicacions feministes, es convertirà en la seua manera d’educar en temps de guerra. Com a membre del Comitè provincial Dones Antifeixistes, s’encarrega d’Ensenyament i Assistència Social, i posa la seua ploma al servei de la propaganda antifeixista: escriu la pàgina feminista de Verdad, forma part del comitè de redacció de la revista Pasionaria, (1936) de la qual és directora la pintora Manolita Ballester, i del que forma part la mestra Enriqueta Agut, amb qui ha compartit mítings i manifestacions; i, ja en 1937, col·labora en Ayuda, òrgan del SRI.
La guerra avança i els canvis se succeeixen. En 1937 representant al Comitè provincial de Dones Antifeixistes es desplaça a París, al Congreso Internacional de Mujeres contra la guerra y el fascismo, i, en el mateix any, sol·licita afiliar-se al PCE. Un any després, divorciada de Maxi Thous, per poder mantenir-se ella i el seu fill Albert, treballa de mecanògrafa en el Servicio de Información Militar (SIM), del que era responsable el seu cosí i mestre Enrique Francés Giner.
El final del somni i el començament del llarg malson de quaranta anys es produeix en abril de 1939. Detinguda per un escamot falangista en companyia d’Enriqueta Armer i Luisa Agut, mare i germana de la seua companya Enriqueta Agut Armer, totes tres estaran processades en un mateix sumaríssim d’urgència i jutjades pel Consell de Guerra Permanent núm. 2 de València. Acusada de pertànyer al SIM serà condemnada a mort (agost 1939) però la sentència serà revocada, encara que continuarà empresonada en el Convent de Santa Clara, habilitat com presó fins 1941, quan eixirà en llibertat provisional. Una experiència, la de la manca de llibertat, que compartirà amb la inspectora Àngela Sempere i la mestra Paquita Sanchis.
Elles posaran en marxa una escola d’adultes per alfabetitzar les seues companyes de confinament, organitzaran funcions de teatre… Són mestres sense llibertat, però sempre mestres.
La repressió continua. De manera simultània al procés judicial, la Comissió Depuradora 1 de València li obri expedient de depuració com funcionària del Magisteri i la sanciona amb la separació definitiva del servei, màxima pena que serà confirmada per la Comissió de Madrid (1941) qui, malgrat les seues successives demandes, li denegarà la revisió fins 1963.
Fora de la presó, s’inicia el llarg exili interior. Gràcies a un familiar aconsegueix treball en el negociat d’empadronament del Ajuntament de València. Però Empar, que no pot aguantar que silencien la seua veu, farà sentir la seua protesta davant la manipulació del referèndum de 1947. El resultat és un mes en la presó de dones, 1.000 pessetes de multa i la pèrdua del treball.
A partir d’ací, el silenci. Anys i anys treballant com administrativa de Noel, educant a Albert, i intentant, tossuda ella, que el Ministeri revisara el seu expedient de depuració per poder tornar al magisteri, la seua vida. En 1957, després de la riuada, mor Maxi Thous i es queda vídua. Són temps durs, alleujats amb les visites a la sempre estimada Murla, que finalitzaran quan, en 1963 es pot incorporar a l’escola, encara que amb la sanció de trasllat dins de la província, 5 anys sense poder demanar vacants, i inhabilitació per exercir càrrecs directius i de confiança. El règim no confia en ella i, fins i tot en 1963, havia demanat informes al Tribunal per la repressió de la Maçoneria i el Comunisme per saber si era convenient rehabilitar-la.
La sanció li impedeix tornar a la seua plaça d’Alfafar i és destinada a l’escola d’Albalat dels Sorells (l’Horta) aquella població on, quaranta anys abans havia guanyat el premi reivindicant el valencià a l’escola. Era un altre temps que ara semblava tan llunyà…
D’Albalat anirà a Murla i allí es jubilarà del Magisteri. Era l’any 1970, però a l’infatigable Empar encara li quedaven algunes batalles per disputar.
La primera va ser “la batalla de València”. La farmacèutica Ángeles Malonda, que havia estat companya seua de presó i lluita, va publicar una carta en la premsa on justificava el secessionisme lingüístic. Empar va agafar una vegada més la màquina d’escriure i envià una “carta al director”, on defensava, com havia fet sempre, la unitat de la llengua.
I al desembre de 1981, en el cinquantenari de la conquesta del vot, de l’accés a la ciutadania per les dones reconegut en la Constitució republicana, va participar en la mesa rodona organitzada per l’Ajuntament de València. Allí es tornaria a sentir la seua veu, tantes vegades intentada silenciar sense èxit.
Al final de la seua vida encara va tenir l’alegria de saber que l’escola valenciana per la qual tant havia lluitat era una realitat, gràcies a l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià que normalitzava el seu ensenyament en totes les escoles (1983).
Just tres anys després, al desembre de 1986 ens va deixar, després d’una llarga i dura malaltia. La nit de Nadal, la infatigable lluitadora va tancar definitivament aquells impressionants ulls blaus amb els quals havia transmès tot l’optimisme, l’entusiasme i la passió que caracteritzaren, en tot moment, la seua vida i el seu ofici de mestra.
Mª del Carmen Agulló Díaz. Universitat de València. En la dura primavera del 2020.
*Fotos de la família Thous Bayarri.
Escola Valenciana vol promoure la figura d’Empar Navarro amb aquesta exposició itinerant que fa un recorregut per l’apassionant vida de la mestra Empar Navarro:
(la Nucia-Marina Baixa, 14 d’abril de 1944 – València-l’Horta, 18 de juny de 2019)
Mestra i escriptora molt compromesa amb l’ensenyament en valencià, vinculada amb el moviment Freinet i impulsora d’entitats cíviques com la Federació Escola Valenciana. Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Autora de diversos llibres en valencià.
(Silla-l’Horta sud, 23 de març de 1893 – Silla-l’Horta sud, 19 de setembre de 1962)
Mestra d’escola, intel·lectual, feminista i sindicalista. Entre les cinc titulacions que va obtindré destaca la llicenciatura en Ciències Químiques. Amb tot, va optar per la branca pedagògica. Va reivindicar una educació integradora i innovadora mitjançant les tècniques Freinet.
(València-l’Horta, 29 de febrer de 1892 – València – l’Horta, 9 de gener de 1965)
Fou una escriptora i mestra valenciana que va viure la infància i adolescència a Dénia, d’on és filla adoptiva. Treballà molt en favor del valencià a través de Lo Rat Penat. La seua obra, escrita en valencià, compta amb nombrosos llibres de poesia i novel·les.
(la Vall d’Uixó-la Plana Baixa, 20 de setembre de 1943 – València-l’Horta, 30 de setembre de 2015)
Als anys 70 del segle XX entrà en contacte amb l’MRP Rosa Sensat, i fou membre destacada del Moviment Freinet. Posteriorment formà part del grup Gea-Clío. Militant cristiana i feminista, va dedicar tota la seua vida a l’escola pública en infantil, primària i secundària.
(Xeraco-la Safor, 12 de setembre de 1954 – Xeraco-la Safor, 11 de setembre de 1997)
Mestra, escriptora, sindicalista i feminista. Representa la figura d’una intel·lectual i activista solidària, compromesa amb la justícia social i el seu país durant tota la seua vida.
(Alacant-l’Alacantí, 17 d’octubre de 1909 – Alacant-l’Alacantí, 10 de setembre de 1999)
Alumna de matrícula d’honor, mestra apassionada i impulsora de la renovació pedagògica. Creà la revista Pensamiento escolar, gestionada completament per l’alumnat, on aborda els drets socials i polítics de les dones. Fou impulsora de la tècnica de la impremta Freinet a l’escola durant l’etapa republicana.
(Borriana-la Plana Baixa, 31 d’octubre de 1945 – Ontinyent-la Vall d’Albaida, 7 de maig de 2010)
Fou una mestra i destacada activista en defensa de l’ensenyament laic, públic i en valencià al nostre país. Va ser fundadora de la Federació Escola Valenciana (FEV) i membre de la seua Junta Directiva. Durant els anys d’exercici destacà per la seua activa implicació en els moviments de renovació pedagògica.
(València-l’Horta 27 de novembre de 1900 – València-l’Horta, 24 de desembre 1986)
Mestra defensora de la cultura i l’ús del valencià a les escoles, va promoure una escola vital, arrelada al medi cultural i natural, i renovadora. Feminista i lluitadora, va ser presidenta de l’Associació de Mestres Valencians. Va ser sancionada per la dictadura franquista i no va poder exercir de mestra fins a l’any 1963.
(Castelló de la Plana-la Plana Alta, 16 de setembre de 1912 – Mèxic, 22 de juny de 1998)
Dona compromesa amb el canvi polític i social de la República. El seu origen marcà la seua estima per la llengua i els costums del País Valencià. Com a estudianta de Magisteri, participà de forma destacada en les Missions Pedagògiques. Feminista i dona d’esquerres convençuda, es va veure obligada a exiliar-se a Mèxic en instaurar-se la dictadura franquista.
Autoria: Enric Ramiro Roca
Il·lustracions: Marta Contel
Edició gràfica: Visualgràfic
