El poder va ser pensat per uns quants. Resulta que aquests quants responien a un mateix patró, i per tant les seves vivències eren molt similars. Això ha condicionat el poder des que existeix. Quan el poder obre les seves portes —amb timidesa, tampoc no exagerem— ens n’adonem: allò que van dissenyar els que hi arribaven, no serveix per a tothom. Perquè no tothom té la mateixa vivència, i per tant les dinàmiques ja no els encaixen. És el que ha passat amb el poder, que durant molt de temps ha estat ocupat per homes d’una determinada edat, d’una determinada classe social, d’una determinada orientació sexual, d’un determinat origen i amb unes condicions de vida determinades. Aquest fet, mentre als espais dels poderosos només hi arribaven els mateixos, els seus similars, no era cap problema. En el moment en què les dones hi entrem, el comportament i l’exercici del poder ens és hostil perquè no respon a les nostres vivències ni a la diversitat que pertoca.
Que les dones arribem al poder no vol dir que automàticament aquest canvii. Hi ha moltíssimes dones en espais de poder polític, econòmic o de comunicació que no han canviat les dinàmiques i els ha estat bé el funcionament tradicional d’aquest espai. Però és indubtable que a mida que hi arriben dones i els ocupen —i no responen totes a una determinada edat, classe social, orientació social, origen i condicions de vida—, els transformen amb la seva sola existència. ¿Per què? Doncs perquè les vivències marquen la visió del món, i el poder sempre s’exerceix des d’un lloc, i en funció de la teva experiència de vida, així transformaràs els espais que habitis: si l’espai és de poder, els transformaràs per a la comunitat, no només per a tu. L’esfera privada ha estat feta a mida de les necessitats de les dones, perquè hi eren gairebé en exclusiva. La pública, no. En el moment en què demanem que amdues esferes es diversifiquin —és a dir, que els homes entrin a l’esfera privada i això ens permeti sortir també a la pública—, l’estructura tal i com l’havíem entès trontolla.
Per aquest motiu és important que, si les inèrcies socials no ho garanteixen, les lleis intervinguin i les modifiquin. En forma de quotes o qualsevol altre sistema que funcioni. Un cop garantida la part formal —quantitativa— de l’accés al poder, hem de resoldre la informal —qualitativa—. Com ja avançava Montserrat Roig, les lleis garanteixen la igualtat formal, però els homes seguirant tenint molt més temps per decidir el futur de tothom, incloses les dones. La transformació real dels espais de poder es dona quan les dones hi poden intervenir, perquè canvien l’agenda de les polítiques públiques. ¿Per què? Perquè les fan des de la seva vivència, i per tant varien les dinàmiques establertes durant segles: el transformen, l’ocupen. Envaeixen un espai que no ha estat pensat per a la seva arribada, i malgrat tot hi arriben. El poder ha estat uniforme durant massa temps, i per això hi ha estructures que no ens permeten liderar de formes diverses. L’entrada massiva de les dones en aquests espais, com demanava Maria-Mercè Marçal, és fonamental: perquè si no és massiva, no és transformadora. I si no és massiva, respondrà també a un sol patró de dona. I no volem això, no. Volem que l’espai sigui tan divers com ho és el carrer, o el poder no serà mai capaç de resoldre els problemes reals de les persones que se’n veuran beneficiades o perjudicades. I si el poder, amb les decisions dels poderosos, no transforma i millora les vides de tothom, ¿per què el volem?
Jenn Díaz, 1988. Escriptora i Diputada al parlament de Catalunya. Acaba de publicar l’assaig “Dona i poder”.