Quan hi ha llengües en contacte i hi ha una llengua forta, no és prou que una llengua minoritzada siga oficial perquè supere el procés de minorització, recupere usos col·lectius i, amb el temps, esdevinga una llengua d’ús social normal. El cas del gaèlic irlandés és paradigmàtic: declarada llengua nacional, oficial i primera de la República d’Irlanda el 1921, i llengua oficial d’Irlanda del Nord des de 1998, en tots dos casos compartint oficialitat amb l’anglés; en aquests moments es calcula que és usada de manera habitual per 10.000 persones i pot ser parlada amb suficiència per unes 70.000 o 100.000 persones dels 6 milions de ciutadans irlandesos, tot i que més de 2 milions declaren entendre-la i conéixer-la, i uns altres 2 milions en declaren tenir nocions. El gaèlic irlandés va entrar a l’escola fa un segle, amb un suport legal molt fort, però mai va arribar a ser la llengua de la burocràcia institucional, més enllà de les traduccions oficials, i aquest fet va contribuir a accelerar la minorització de la llengua fins a la fase crítica actual. Ara bé, les coses podrien haver anat de manera diferent, el cas de la minoria extrema romanxa a Suïssa és un bon exemple de protecció de les minories lingüístiques dins d’un estat.
Siguem clars. Per al valencià, el seguiment del model irlandés és una amenaça real. I per a evitar-ho no hi ha altra alternativa que fer del valencià la llengua vehicular i de treball de l’escola i de les administracions valencianes, i una llengua que guanye cada vegada més espais d’ús normal i quotidià en la societat i, singularment, en les grans ciutats del país.
De fet, el cas irlandés mostra que perquè una llengua minoritzada recupere espai social són necessaris tres pilars bàsics que estan interrelacionats. Primer, comptar amb una legislació i uns tribunals que la protegisquen. Segon, que existisca una voluntat de sectors socials importants i creixents de la població a favor de la llengua pròpia. Tercer, que hi haja una actitud coherent i decidida dels poders públics per fer de la llengua minoritzada una llengua d’ús normal en tots els àmbits de la vida institucional. A Irlanda, tot i la norma constitucional i el compromís parcial del sistema educatiu; el conjunt de les institucions polítiques i l’actitud lingüística de la majoria social irlandesa no han afavorit la recuperació de la llengua pròpia.
Per qüestió d’espai centraré la meua reflexió en l’escola i els usos institucionals, tots dos pertanyents a l’últim dels pilars de les polítiques públiques lingüístics. Faré, però, un parell d’anotacions respecte els altres pilars. A Espanya, ara per ara i mentre no se supere el marc jurídic que estableix la Constitució Espanyola vigent, no és possible pensar en una legislació lingüística plenament igualitària i especialment protectora de les llengües minoritàries de l’estat, semblant, per exemple, a Suïssa. De la mateixa manera, malgrat l’enfortiment de la societat civil, i Escola Valenciana n’és un bon exemple, és evident que encara queda molta tasca per fer i que el suport social a la recuperació del valencià encara és insuficient.
La responsabilitat dels poders públics és bàsica i en el nostre cas la responsabilitat de totes i cada una de les institucions estrictament valencianes. Des de l’aprovació de l’estatut d’autonomia el 1982, el valencià és llengua oficial, junt amb el castellà, arreu del territori valencià. I un any després, les Corts Valencianes aprovaven la Llei d’ús i ensenyament del valencià que permetia unes polítiques públiques lingüístiques semblants a les de Catalunya, les illes Balears, el País Basc o Galícia.
Les esperances que obria aquest fet en part, de la societat eren molt grans, especialment pel que fa a la recuperació de l’ús públic i institucional del valencià i per a fer possible una escola en valencià i de qualitat. Però La història dels usos del valencià en l’escola i les institucions valencianes des de l’establiment de l’actual democràcia té massa discontinuïtats i està dominada per moments profundament decebedors.
La lenta, progressiva i possibilista incorporació del valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament obligatori iniciada el 1983 es va aturar a començaments de la dècada del 2000. Els desiguals i bastant insuficients usos institucionals en el Consell de la Generalitat i els ajuntaments valencians de la dècada de 1980 van començar a recular una dècada després i van arribar a nivells mínims en la legislatura 2011-2015.
Tot això explica que, el País Valencià haja sigut durant molts anys, juntament amb Navarra, la comunitat autònoma amb pitjor política lingüística en favor de la llengua pròpia del conjunt d’Espanya i amb el menor nivell de compromís en la matèria per part dels seus governs autonòmics. Una anàlisi comparada mínimament objectiva mostra que els governs valencians han fet, durant bona part de la seua història, una política lingüística a favor de la supremacia pública del castellà i de la jerarquia lingüística i en detriment dels drets lingüístics de les persones que volen fer ús igual i normal del valencià.
Els intents de l’actual Consell de la Generalitat de revertir aquesta situació i avançar com demana, de manera assenyada l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, cap a la igualtat lingüística es troben que han d’enfrontar-se al temps perdut sense desenvolupament normatiu de la Llei d’ús i ensenyament del valencià en les dècades anteriors, a la profunda marginació operativa del valencià dins de la pròpia administració de la Generalitat i a les fortes inèrcies lingüístiques del funcionariat valencià més prop sovint dels usos lingüístics de Múrcia o Madrid, que no d’una comunitat amb dos llengües pròpies. Una realitat que explica, però no justifica de cap manera, que encara ara hi haja resolucions d’ordenació interna del treball administratiu d’institucions de la Generalitat fetes exclusivament en castellà i que reserven al valencià l’única condició de llengua en la qual s’ha de traduir els documents oficials públics i les memòries d’activitats. És a dir, allò que passa amb el gaèlic irlandés tant a la República d’Irlanda com a Irlanda del Nord. Un futur que no volem per al valencià.
Si l’escola, a través d’una adequada aplicació de la Llei de 2018 que regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, avança cap un coneixement normal i igual de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, a més d’una llengua estrangera, i aconsegueix que la capacitació lingüística en valencià s’incremente significativament en la població valenciana, les institucions del país han de trencar inèrcies i deixar de seguir el model irlandés. Ja no valen excuses després de 39 anys d’oficialitat del valencià
Cal capgirar progressivament, sense estridències; però de manera decidida, el marc mental i les inèrcies del passat. La Generalitat Valenciana i, de manera especial, la totalitat del Consell, ha de tenir un paper exemplar en aquest procés. Perquè si les institucions valencianes menyspreen, de fet, l’ús vehicular del valencià, i el situen en el model d’Irlanda, la tasca que fa l’escola i el treball de milers de docents, i de les mares i els pares compromesos amb els valors de la igualtat lingüística no valdrà de res i no tindrà correspondència amb l’acció global de les institucions valencianes. I sempre és bo que les institucions, especialment les valencianes, siguen plenament coherents.
Cal aplicar sistemàticament i d’acord amb el suport de la millor jurisprudència del Tribunal Constitucional el Decret de 2017 del Consell pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials de l’Administració de la Generalitat, per fer del valencià llengua de treball habitual de les institucions i administracions de la Generalitat, actuant de model i exemple de les diputacions provincials i dels ajuntaments. I de la mateixa manera cal que l’avantprojecte de Llei valenciana de la Funció Pública que estan discutint les Corts valencianes aprove la necessitat de capacitació lingüística en valencià per a poder ser funcionari de la Generalitat i de les administracions públiques valencianes, com ocorre amb totes les comunitats amb llengua pròpia romànica (Illes Balears, Galícia i Catalunya) d’Espanya, i de manera progressiva també al País Basc.
Són dos passos per començar a caminar, i als quals hauria de seguir, com en totes les administracions europees amb més d’una llengua oficial i un tracte igualitari a la diversitat lingüística pròpia, la generalització de perfils lingüístics en tots els llocs de treball de la Generalitat, ajuntaments i entitats públiques que en depenen, sent-hi més exigents amb els grups superiors, i establir, com a Suïssa, plans generals d’ús normal del valencià, per ser la llengua minoritzada, i de garantia dels drets lingüístics ciutadans de manera rigorosa en l’administració de la Generalitat i la resta d’administracions públiques amb objectius ben definits, revisables i avaluables en funció de l’impacte social i d’usos lingüístics. Perquè només així tindrà sentit i valor la funció i el paper d’una escola valenciana democràtica, de qualitat i amb una voluntat de servei públic.
Dra. Vicenta Tasa Fuster
Professora de Dret Constitucional de la Universitat de València
Codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València