Fa uns dies un titular de la premsa deia que la ministra Montero pensa què posar-se al matí, quina roba, vull dir. I jo em preguntava qui no pensa això tots els dies. Que a una membra del Govern, portaveu i ministra d’Hisenda, en el context d’una crisi sanitària de la magnitud del covid, se la recorde pel seu vestuari, ens dóna una idea del sexisme que hi ha en els mitjans. Fidel reflex de la societat. Poc hem evolucionat des d’aquell titular l’escot d’Angela Merkel que revoluciona als mitjans alemanys o d’aquella imatge que comparava les natges reials i les de la primera dama francesa. Vergonyós.
És [tan] difícil entendre que les dones volem que se’ns valore i nomene per les nostres capacitats, per les nostres aptituds, encerts o errades, però amb independència del nostre aspecte, de la talla que usem, de si som o no mares o de l’edat que tenim?
La discriminació de les dones és històrica. Menyspreades i invisibilitzades, sembla que només tenim valor en la mesura que el nostre cos siga el que la societat entén com a perfecte. Tant dóna quina professió tingues, en quina cosa destaques, el físic continua sent el més important per al sexe femení.
Malgrat ser més de la meitat de la població i sostindre el món treballant dins i fora de la llar, de continuar encarregant-nos majoritàriament dels treballs domèstics i de cura de les persones, poques vegades podem arribar a tindre ni tan sols aquella habitació pròpia de Virgínia Woolf.
El món laboral ens discrimina i les dobles i triples jornades que realitzem ens dificulten poder accedir a millors llocs. Contractes precaris, salaris més baixos i jornades reduïdes per poder conciliar. La presa de decisions, els espais de poder sembla estar reservats per al sexe masculí.
Androcentrisme i sexisme són els fonaments del patriarcat, l’home com a mida de tot. Un món en masculí on els valors dominants i importants són els que s’assimilen als homes. A nosaltres, les dones, se’ns ensenya des de ben menudes que -si bé estudis i treballs són importants- si ets dona, a més, has de tindre una sèrie de qualitats afegides que tenen a veure més en l’aspecte físic que no en la inteligència o les capacitats.
Si parlem dels continguts acadèmics, les dones estan pràcticament desaparegudes. Quan coneguem científiques o músiques, pintores o aventureres, és gràcies al treball de feministes que reivindiquen la història amagada de les dones, ja que la de la humanitat sembla ser la de l’home.
Tot això són violències contra les dones per açò, per ser-ho. De més o menys intensitat, són la base d’altres formes brutals d’aquesta violència masclista. També ho és ignorar-nos en el llenguatge, emprant un masculí que suposadament és genèric i que en absolut ens inclou. I quan demanem un llenguatge que incloga més de la meitat de la humanitat, sempre hi ha reaccions, sovint violentes.
En l’actual situació de pandèmia, comprovem com el talent i el treball indispensable de les dones continua ignorant-se. El sexisme en el tractament dels mitjans de comunicació és habitual. Parlen dels metges i les infermeres, quan no dels guerrers que s’enfronten a la covid, com si les professionals sanitàries no es jugaren la vida com ells.
Científiques europees i nord-americanes denuncien la discriminació que pateixen: no incloure la veu de les dones en la discussió pública de la pandèmia de la covid és una distorsió de la realitat, que perpetua la invisibilitat de la dona en la ciència i les posicions de lideratge, soscavant la nostra capacitat de ser reconegudes com a expertes i per a proporcionar models a dones més jóvens. A més, impacta negativament en les nostres carreres.
Comprovem com som tractades les científiques i expertes en la societat. Si parlava del tractament dels mitjans de comunicació, ara ho faré de les administracions, fòrums i empreses. Pose només un parell d’exemples de notícies reccents:
El Fòrum La Toja, sobre la pandèmia de covid 19. Mig centenar de ponents de primer nivell, entre ells, expresidents d’Espanya, Portugal, Itàlia i Mèxic. La foto ho diu tot. Alguna dona, es poden comptar amb els dits d’una mà. La resta, homes.
Una altra, ponents en la taula La Asturias que funciona, jornada en què nou ponents debaten sobre propostes en temps de pandèmia. Tots homes, cap dona.
Amagar la contribució imprescindible de les dones en tots els àmbits, és una altra vergonya. A més, és classista. Perquè parlar només de metges deixa fora tantes professionals que arrisquen la salut per tal que tot estiga perfectament net i desinfectat. Treballadores precàries en molts casos, les últimes baules de la cadena. Personal de neteja, d’atenció al públic, dependentes, re-ponedores, treballadores socials, educadores infantils, auxiliars d’infermeria… i tants més col·lectius feminitzats. A elles no se’ls fa cap homenatge ni reconeixement.
Estem fartes de veure que ens representen com a dependents de l’home, com a mare-esposa, el sexe feble, dedicada al treball domèstic, passiva i sense control sobre els sentiments. L’eterna menor d’edat a la qual l’home ha de protegir, orientar, ajudar i mantenir. Per descomptat en una altra vessant sexuada, objecte de desig i plaer.
Hem de ser conscients d’aquesta realitat i ensenyar a les criatures, a la joventut la necessitat de trencar estereotips, però és ben complicat que escola i família puguen lluitar contra tots els missatges que la societat bombardeja contra elles. Una societat patriarcal que sosté totes aquestes discriminacions i que s’encabota en perpetuar-les.
Que continua emprant un llenguatge que ens invisibilitza, malgrat que des del segle passat hi haja cada vegada més propostes per a fer un ús no sexista. Propostes que sempre provoquen reaccions virulentes d’una part de la població i que són criticades, moltes vegades al·ludint a la necessitat d’economitzar paraules.
I en canvi, no tots els recursos utilitzats en un llenguatge inclusiu recarreguen el discurs, més aviat al contrari. A més, si per emprar menys paraules el text és ambigu i no sabem de qui o a qui va dirigit, alguna cosa no està bé. L’objectiu de la comunicació és que el missatge s’entenga. Més quan tenim al nostre abast multitud de materials que ens ofereixen fórmules que -sense transgredir les normes gramaticals- ens orienten per a fer un ús del llenguatge no discriminatori.
Les conseqüències d’aquest ús del masculí, reservant-lo per a aquelles activitats de més prestigi, invisibilitza les dones i ens posa molt difícil l’accés a llocs de poder i decisió.
Vegem que unes i altres discriminacions a les dones són violències masclistes, de major o menor intensitat, però que condicionen l’educació de criatures, el desenvolupament de les joves i futures professionals, i, en suma, la felicitat i salut de totes nosaltres. El cinquanta-un per cent de la població.
Exemples dolents hi ha molts i corroboren que les coses no han canviat molt. Encara que aconseguim avançar gràcies al feminisme, un pas endavant provoca una altra reacció patriarcal. Com deia la periodista Marisa Kohan, hi ha qui vol tornar-nos a les catacumbes. Però ací estem, per impedir-ho.
La diferencia sexual está ya dada, no es la lengua quien la crea. Lo que debe hacer el lenguaje es nombrarla, simplemente nombrarla puesto que existe. No nombrar esta diferencia es no respetar el derecho a la existencia y a la representación de esa existencia en el lenguaje. (Meana Suárez, Teresa: Sexismo en el lenguaje: apuntes básicos).
Macu Gimeno Mengual. Intersindical Valenciana. Actualment cap d’Equip d’Igualtat de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball.